Aquesta setmana han obert els ulls i m'han recordat un poema de Montserrat Vayreda:
LA CASA ERA TRISTA
Si la casa era trista,
des d'avui em somriu,
perquè les flors que em portes
duen el sol a dins.

Tinc l'or de la mimosa,
la claror dels jacints,
els brancs de primaveres
que brillen com robins.
No em cal sortir de casa,
per veure-ho tot florit,
perquè les flors que em portes
l'han tornada un jardí.
Si la casa era trista,
des d'avui em somriu,
perquè les flors que em portes
duen el sol a dins.
Tinc l'or de la mimosa,
la claror dels jacints,
els brancs de primaveres
que brillen com robins.
No em cal sortir de casa,
per veure-ho tot florit,
perquè les flors que em portes
l'han tornada un jardí.