Aquesta setmana han obert els ulls i m'han recordat un poema de Montserrat Vayreda:
LA CASA ERA TRISTA
Si la casa era trista,
des d'avui em somriu,
perquè les flors que em portes
duen el sol a dins.
Tinc l'or de la mimosa,
la claror dels jacints,
els brancs de primaveres
que brillen com robins.
No em cal sortir de casa,
per veure-ho tot florit,
perquè les flors que em portes
l'han tornada un jardí.
LA CASA ERA TRISTASi la casa era trista,
des d'avui em somriu,
perquè les flors que em portes
duen el sol a dins.
Tinc l'or de la mimosa,
la claror dels jacints,
els brancs de primaveres
que brillen com robins.
No em cal sortir de casa,
per veure-ho tot florit,
perquè les flors que em portes
l'han tornada un jardí.