La Junta dels Amics del Md'A, del que n'havia estat President, ens va enviar un missatge a tots els socis, acompanyat d'un dels seus escrits.
A continuació us l'adjunto perquè penso que us agradarà gaudir-ne com ho he fet jo:
«És un cas curiós: els catalans, per expressar alhora el record i el desig d'una persona o d'una cosa, hem fet créixer tres mots nascuts d'una mateixa arrel: enyor, enyorament i enyorança. El català, com s'ha dit, és un animal que s'enyora, propici a allò que Carles Riba anomenava “l'esclat sempre imminent de l'enyor”. Ho va dir solemnement Jacint Verdaguer: “Dolça Catalunya, / pàtria del meu cor, / quan de tu s'allunya / d'enyorança es mor.” I Pere Quart va esmenar-li la plana amb la famosa quarteta que dóna a l'enyorament un sentit positiu: “Avui en terra de França / i demà més lluny potser, / no moriré d'enyorança, / ans d'enyorança viuré.” I és que la paraula enyorança, significativament, rima amb recança i també amb esperança: recança de no tenir el bé desitjat i esperança de tornar-lo a tenir.»Narcís-Jordi Aragó, “Enyor, enyorament, enyorança” (El Punt, 16 d’abril de 2012).